Campionat del Món de Llarga Distància
Mesos i mesos d'entrenaments durs per a una de les proves més importants que he fet fins ara.
Tot anava perfecte i al peu de la lletra: anava complint tots els objectius, millorant els temps. Sincerament, mai havia estat tant bé físicament. Les expectatives eren bones però just uns dies abans de la prova, la cosa va començar a torçar-se.
Dilluns abans de la competició, vaig començar a trobar-me malament. Tenia febre i nàusees encara que no estava gaire preocupat perquè quedava gairebé una setmana per la cita i pensava que em recuperaria en no més de dos o tres dies.
Al dia següent, vaig empitjorar. Em vaig llevar amb febre i vaig fer llit fins al vespre quan vaig decidir anar a treballar al Complex Aquàtic. Em trobava millor i només havia de fer una classe d'spinning.
El malestar general a tot el cos va seguir durant tot el dimecres. Els Ibuprofens feien efecte, però encara sentia el virus dins meu. Malgrat tot, vaig treballar al mati a treballar i llit a la tarda.
Tornem-hi! Dijous al matí a treballar. Em trobava millor, i pensava que encara podria fer alguna sessió d'entrenament per recuperar-me d’aquests dies no gaire actius abans de la competició. Quan semblava que tot començava a rotllar... pam! El malestar general va tornar a la tarda, encara que sense febre.
El meu estat va canviar l’endemà. Al matí vaig anar a treballar. Em trobava molt millor, però tenia clar que aquests quatre dies de no ser al 100% m'afectarien directament durant la competició. Dubtava molt de si podria competir o no. Amb aquesta incertesa vaig preparar-ho tot i a la tarda vaig enfilar camí cap a Vitòria. Durant el viatge la febre va reaparèixer tot i que m’estava medicant amb antibiòtics. Les esperances de competir s’anaven diluint. No volia renunciar a la prova després d’un any de preparació però sabia que el meu cos no respondria de la millor manera.
Dissabte, dia de la pre-competició, vaig començar-lo amb bones sensacions. Em trobava millor però em sentia dèbil. Seguia amb l’antibiòtic i els ibuprofens. A l’hora de dinar vaig menjar amb gana. El mateix em va passar durant el sopar. Tot indicava que fins al dia següent no decidiria si competia o no.
Diumenge em vaig llevar amb bones sensacions. Estava molt millor però a la vegada bastant dèbil. Malgrat tot vaig creure que podia fer la carrera. Sabia que no estava en la meva millor forma, que patiria molt però... un campionat del món és una cita en la què no si pot participar cada dia.
Avans d'entrar a boxes: Landa.
Havia arribat el moment pel qual m’havia preparat durant tants mesos. Nervis, molts nervis. 4.000m nedant 120km pedalant i 30km corrent. Tenia una mica de malestar que em recorria per tot el cos, però les ganes de fer la cursa eren més grans. Era el meu somni, fet realitat! El dia es presentava ennuvolat i la temperatura era ideal per a competir. La de l'aigua també era idònia, 20º. Els nervis van continuar abans de la sortida però un cop vaig començar a nedar es van esfumar. Vaig fer els 4.000m amb
molta precaució ja que, després d’una setmana malalt no sabia com reaccionaria el meu cos. Les sensacions després d’acabar de nedar eren bones. La transició cap a la bici va ser molt ràpida.
Ja a sobre de la bicicleta, vaig volar: 120km en 3h i 27 min! Gens malament encara que el protagonista va ser el vent que es va deixar sentir amb força. Tot i així, el circuit va ser impressionant, un dels més macos que he fet mai en una competició. No va ser gens pla… més aviat un trenca-cames, cosa que em podria haver portat conseqüències a la cursa a peu. Els últims kilòmetres recorrien la capital, Vitoria–Gasteiz, una ciutat que em va deixar impressionat. La gent animava sense descans, cridaven “aupa”. Les pessigolles em recorrien tot el cos. La segona transició, entre la bici i el tram corrent va tornar a ser perfecte.
Comença la cursa a peu, el meu fort! Un total de 30km dividits en quatre voltes de 7’5km. Vaig començar amb un temps acceptable de 4min i 15s per quilòmetre. Un bon ritme per començar a escalfar motors. Tot anava millor del que m’esperava fins aproximadament el quilòmetre 15. Allà va ser quan el meu cos va dir prou. No podia aixecar les cames, havia de caminar, fins i tot parar-me i fer estiraments. Em sentia fatal. La penúltima volta va ser horrorosa. El meu cos no em deixava continuar.
En l’última volta, el japonès Tomoya Aoyama va col·locar-se al meu darrere. En adonar-se que tots dos érem de la mateixa categoria, va començar a pressionar-me fins a passar-me al davant. Jo vaig quedar just al seu darrere aguantant el ritme. Anàvem a 4min/km. Vaig anar aguantant fins a falta d’un quilòmetre de la meta. Allà va ser quan vaig apujar la velocitat. Vaig aconseguir col·locar-me al seu davant a un ritme fort, fins que ell es va despenjar i el vaig perdre de vista. Vaig arribar a la meta. L’esperada meta...
Malalt, prenent antibiòtics… Sincerament em puc conformar amb haver pogut fer aquesta carrera. Tot i ser el Mundial de Triatló de Llarga Distància, aquest cop vaig haver de competir contra mi mateix, per intentar acabar la carrera. Vaig quedar el 15è del meu grup d’edat. Encara no em crec que quedés entre els 15 primers. Haver pogut acabar la cursa és tot un mèrit en l’estat en el que em trobava. A més, aquesta gran experiència m’ha d’ajudar a ser més fort i a concentrar-me en el últim objectiu de l’any: el Campionat d’Espanya de llarga distància i classificar-me per l’europeu de l’any que bé!
SEGUIREM A TOPE AMB LA TEMPORADA!!!! I ARA ENCARA AMB MÉS GANES!
