Fi del túnel? - 6 mesos.

6 mesos. S’ha acabat?

Simplement el que estic veient és que a poc a poc... ja puc tornar a la vida normal.

En 5 mesos m’han operat 5 cops en un mateix punt... el dit índex... i he m’he sentit veritablement dèbil tant de ment com físicament apart d’alts i baixos.

Segurament he perdut molt... parlant esportivament...

Però quan torni al món de l’esport de competició tornaré molt més fort de ment i sabré afrontar les noves situacions i no em rendiré. Ja he començat a marcar el calendari de la temporada que be.

Evers a la mà... ja tinc suficientment força per anar en bicicleta, correr i nedar. Tot i que estic experimentant unes noves sensacions. Sobretot a la natació...

Poc a poc..i bona lletra. Ara que em torno a aixecar...actualitzaré més sovint! :D

"sé tan fuerte que nadie pueda herirte, tan noble que nadie pueda ofenderte tan humilde que todos puedan admirarte y tan original que nadie pueda imitarte simplemente sé tú"

                                            22/9/2013 primer 10k de muntanya amb 46' 6è de la general Camicursa

Agrair a totes les persones que m’heu donat suport... que sou moltíssimes...

GRÀCIES.

I als meus patrocinadors i col·laboradors :

VBSPORTS ,  Juan Antonio ( Distribuïdor independent HERBALIFE), Jordi Munné i Jordi Ollé Recasens

79 dies de sang, suor i llàgrimes.

79 dies de sang, suor i llàgrimes.

Ara, ara començo a donar-me compte de les coses.

He estat apunt de perdre el dit índex,  vaig perdre temporalment la mobilitat d’una mà i m’han operat 4 cops (de moment). Més de 20 dies ingressat en total.

M’estic donant compte que aquest procés... lent....de recuperació m’està tornant molt més fort com a persona. I tenir una visió nova de les coses.

-         Segueix-ho esperant, i molta paciència.

El “rodillo” de la bicicleta està treien fum. Ja que és la única cosa que puc fer fins ara.

Després de setmanes d’exercicis amb la mà, per cert, molt dolorosos; ja he pogut començar a poder col·locar la mà sobre el manillar i els dits sobre el fre (sense poder apretar-lo).

Tot i que ja he intentat pujar a la bicicleta encara no em veig capaç de sortir al carrer.

-         Segueix-ho esperant, i molta paciència.

Ho tinc molt clar.

                   Tornaré molt més fort.

                                                  3 paraules.

                                                               -----Sang, Suor i Llàgrimes.---------

Avui fa 43 dies.

Avui fa 43 dies.

Avui fa 43 dies de l’accident.

El dia 1 d’Abril vaig tenir un mati molt complert després de 1 setmana d’entrenaments a l’alta muntanya.

A les 7:30am vaig agafar la bicicleta i vaig fer 3 horetes tranquil·leta acompanyat  dels germans Soler. I després 1h30’ de córrer, per practicar les transicions i agafar ritme per la carrera a peu, a un ritme de 4’/km amb el meu pare en bicicleta marcant-me el ritme.

Després amb la família i els amics, varem anar cap a Llinda (St. Sebastià dels Gorgs) a menjar un arròs popular.

A la tarda. Varem decidir anar a veure la COVA MISERACHS situada a Sant Pau d’Ordal. Una Cova Registrada per la Generalitat de Catalunya, on fins ara ( que jo sàpiga) hi anaven persones de totes les edats.

Descripció:

Es tracta d'un conjunt de galeries estructurades sobre diàclasis, llevat de la més inferior, la qual

aprofita un pla d'estratificació. Hi ha punts en que forma dos pisos superposats degut als blocs encastats a les parets.

Erem 8 persones, i la meva parella es va quedar a fora perquè no li molava massa el lloc. Eren uns 100m endins d’un forat estret, petit i fosc.

A l’inici de la cova començaves gatejant i t’anaves endinsant enmig de la foscor. Una mica claustrofòbic per la gent que ho és..

A hi havia petits descensos i petits llocs on havies de grimpar i també on havies d’esbrinar si el teu volum del cos podia passar per alguns trams.

Casi al final, de la cavitat hi havia una petita sala, on un petit rat penat estava dormin. Varem passar sense molestar-lo i  vem seguir cap a una petita saleta i al final del tram.

Aquí, un company va fer una foto des de un lloc elevat, llavors, jo, li vaig dir que baixes, que ja pujava jo i li feia una foto a ell.

Quan vaig començar a pujar. Una paret va cedir i vaig quedar completament enterrat menys el cap i una mà.

La sensació que vaig tenir en els pocs segons que anaven caient les pedres...va ser com si un nen de 3 anys m’anés clavant copets.

 No se si va ser per la adrenalina que va despendre el meu cos o pels crits o què.

Després. Un silenci Etern. Vaig obrir els ulls i em vaig trobar a terra.

No podia moure les cames.

Quan em van retirar totes les pedres de les cames i vaig poder moure-les...la meva atenció es va dedicar exclusivament a la mà.

El meu dit índex...estava relativament destrossat a la zona de la Falange proximal. En aquell moment pensava que només trencat. I no podia moure la mà per una altre ferida per la zona dels ossos metacarpians.

Missió: SORTIR DE LA COVA!

Estàvem al final. I jo...havia de sortir. Sort que érem 7, que les cames em responien. I sort que la sortida no es va enfonsar.

Poc a poc, vaig anar sortint. I les meves forces.. ja van desaparèixer.  Finalment em van portar al cotxe. I Cap a Urgències.

10K Vilafranca del Penedès 2013

Avui 27 de gener de 2013 s’ha celebrat la cursa de 10Km a Vilafranca del Penedès, una de les més planes i ràpides de tot Catalunya.

Per primer cop, la sortida s’ha fraccionat en tres calaixos, ja que hi havia 1600 participants. La cursa ha començat a les 11 del matí i he sortit amb el primer grup. Hi havia molts corredors d’arreu de Catalunya amb molt de nivell.

Pel que fa als primers dos-tres quilòmetres, he començat a bon ritme: 3’10’’/Km. A mesura que avançàvem, els grups de corredors s’han anat formant i, en el meu cas, m’he ajuntat amb un grup que anaven aproximadament a un ritme de 3’30’’/ Km; fins arribar al quilòmetre cinc amb un temps de 17’38’’. Al quilòmetre 7, he intentat mantenir un ritme (3’45’’/Km) fins finalitzar la cursa amb el meu millor temps: 36’06’’ a un ritme de 3'37''/km. Gens malament per a un triatleta de llarga distància.

Per acabar, m’agradaria donar les gràcies als meus patrocinadors: al Joan Antonio Giménez, per la seva col·laboració i assessorament nutricional; al Jordi Munné, pel seu tractament fisioterapèutic; a VBSPORTS pel seu suport; i al Manel Soler, pels seus entrenaments personals

Salut i Quilòmetres! Gas!!!

10K Vilafranca del Penedès 2013

                                    10K Vilafranca del Penedès 2013

Primera prova de nivell

Primera prova de nivell 2013

 Ara ja fa 10 dies que em vaig examinar per veure si la progressió de pretemporada estava donant els seus fruits, i si, a la Mitja Marató de Sitges vaig realitzar un temps de  1h21' a un ritme de 3'50''/km.

 El meu propòsit era fer entre 1h20’ -1h24’. Sense anar forçat.  Certament vaig complir aquest objectiu i obtenint la meva millor marca personal.

Properament publicaré els objectius més importants d’aquesta temporada i sembla que estarà plena de sorpreses  J i espero poder estrenar-me en triatlons de muntanya, que ja fa dos anys que ho intento ...però no hi ha manera!

Mitja Marató de Sitges 2013

WELCOME 2013

A. Sardà 

My name is Albert Sardà Gimeno and I was born in July 1988, in Vilafranca del Penedès.

My sportive career started 4 years ago, when I began studying and training 2 intensive years at Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès, Barcelona. There I met both what the real sport is and, in addition, great figures in this sort of sport such as Albert Parreño, classmate of mine.

Nowadays I live in Lavern Subirats (Alt Penedès), Barcelona, where I can enjoy myself doing the sport I like most, in full nature and small limits. Nowadays, since three years ago, I am into this world, and I have got lots of experience in this area: from mountain duatlons, walking races, Triathlons…. Therefore, in the current season and the following one I will make the most of myself in order to accomplish my aims as a Long Distance Triathlete.

I have already participated in a wide range of Championships of both Medium and Long Distance, in Spain: Long Distance Spanish Championship 2010, in Ibiza (Classified in 3rd position in my age group range), Medium Distance Spanish Championship 2011, in Vitòria (Classified in 6th position).

Up to now, I would like to highlight that in 2011 I participated at the Long Distance Triathlon Championship, in Tampere (Finland) where I was classified in 7th position of mu age group range. 

Thanks to the experience and the career in Club Natació Vilafranca, I’ve been recognised for two whole years and awarded for Sportive Merits in Vilafranca del Penedès, Barcelona.

Nowadays, besides studying, I am working in two different gyms (Complex Aquàtic and Grangela Fitness Club) as a Fitness and Spinning instructor.

Dies d'organització

Plantejant els principals objectius del 2013. Properament ho penjaré al blog!




Perquè us motiveu una miqueta...us deixo amb La carta de valors de «Summits of my life» del Kilian Jornet.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

LA CARTA DE VALORS

1. Ningú ens va dir què érem. Ningú ens va dir que hi anéssim. Ningú ens va dir que seria fàcil. Algú va dir que som els nostres somnis. Que si no somiem, estem morts.

Lluitarem pels nostres somnis, seguirem les nostres passions, perquè creiem que el sentit de la vida rau a no seguir el camí de ningú. El sentit és traçar el nostre camí cap al que estimem. I malgrat les dificultats, aprendrem a cada caiguda per poder continuar.

2. Els nostres passos segueixen l’instint que ens porta cap allò desconegut.

Prendre riscos no és apostar, és evolucionar, és canviar la persona que som. Ser lliure és ser nosaltres mateixos, no seguir ningú, és prendre les nostres decisions. És escollir. Escollir formar una família, escollir fer un cim, escollir una feina. A la muntanya, nosaltres som els que fem la nostra traça, els que decidim si baixem una canal o no la baixem, si fem un cim o en fem un altre. A vegades l’encertem i a vegades no, però nosaltres obrim la nostra traça en un lloc on no hi ha camins.

3. No mirem els obstacles que hem superat, sinó els que tenim al davant.

Hem d’aprendre del passat, sense viure-hi, agafar experiència del que hem viscut i el respecte i la por per poder construir un futur sòlid. El passat no és la vida que ens fa viure. El que fem avui no ha de ser un crèdit per assegurar el demà. Viurem cada instant del present mirant el que tenim davant nostre.

4. No es tracta de ser els més ràpids, els més forts o els més grans. Es tracta de ser nosaltres mateixos.

«Fins a quin punt les dificultats extremes justifiquen mitjans extrems?», es demanava Walter Bonnati. L’home ha demostrat que amb la tecnologia és capaç de construir el que es proposi. Però té cap sentit, això? Hem d’aprendre a viure amb menys, amb el que necessitem per poder ser el més humans possible, el màxim d’adaptats al medi, a la natura. La nostra força són els nostres peus, les nostres cames i el nostre cos, la nostra ment.

5. No som corredors, alpinistes o esquiadors... ni tan sols esportistes... som persones.

Les emocions compartides no sumen, multipliquen. Un cim no és un punt geogràfic, una data i un crono. Un cim són records, emocions emmagatzemades dins nostre; són les persones que ens acompanyaven o ens esperaven a baix. Nosaltres mateixos som totes les persones que estimem i admirem, que ens acompanyen quan no són presents.

6. No estem segurs de si ho aconseguirem, però estem convençuts que conquerirem la felicitat.

Fracassar és no intentar-ho. Fracassar és no gaudir de cada pas del camí, fracassar és no sentir. Hi haurà cops de puny, hi haurà dolor i objectius que quedaran lluny, però en cap cas podem fracassar si el camí és ple encara que no aconseguim el cim.

7. Amb simplicitat.

Anirem a la muntanya sense intermediaris, sense assistència, sense ajudes externes, amb humilitat, sense voler ser superiors a la muntanya, perquè sabem que és molt més forta, i anirem fins a on ens deixi anar. Aprendrem a conviure amb el món real, el de les roques, les plantes i el gel; el que hi ha sota el ciment. El que hi havia abans que nosaltres i que hi serà quan ens n’anem.

8. En silenci. 

Farem que les nostres passes no es notin, seguint un camí ecològic, sense deixar res més que les nostres petjades, que el vent esborrarà. La vida autèntica és la que portem a dins nostre, i és en el silenci que ens podem explorar a nosaltres mateixos.

9. Amb responsabilitat.

Perquè a la muntanya no hi ha una mà per ajudar-nos quan estem en perill, no podem abandonar el camí perquè no hi ha camí, però tampoc hi ha ningú per felicitar-nos quan aconseguim el que ens proposàvem. Perquè la muntanya és lluny de la hipocresia, perquè la muntanya és sincera. Som responsables de totes les nostres accions, surtin bé o malament.

10. Què busquem? Potser viure?

Quin és l’objectiu final de tota empresa, de tota aventura, de la vida? És aconseguir objectius o caminar cap a ells? És atrapar l’horitzó o descobrir els paisatges que travessem caminant? La vida és la medalla de l’arribada o les emocions i sentiments que hem emmagatzemat a dins nostre? Som homes forjats en somnis, emocions i sentiments.

Kilian Jornet, desembre de 2012